Labels

divendres, 1 d’abril de 2022

Un pal de bambú pel nostre Optimist


Estem a Taiohae (Nuku Hiva, illes Marqueses, Polinesia francesa) y el màstil d'alumini del nostre Optimist es desintegra ja sense remei possible per la corrosió. 

Detall de la corrosió en la base del pal que ha quedat inservible. Al costat el nou pal de bambú. Es pot veure que els diàmetres son molt similars.

No trobaré un màstil de recanvi aqui. També penso que potser un màstil de windsurf podria funcionar, però no he vist ni un windsurf per aquí, així que o construeixo un màstil o ens quedem sense vela.
Se m'acudeix la possibilitat de fer-ne un de bambú. No he vist per aqui cap arbre ni branca que pugui fer de màstil però si que he vist bambú salvatge en alguns racons. A Bangkok, fa bastants anys vaig veure entarimats de bambú muntats per construir o arreglar façanes de gratacels de més de 15 pisos d'alçada!
En Frederic, l'armador d'un veler de ferro fondejat aprop nostre, m'explica que si deixo el bambú en aigua de mar unes 3 setmanes i el deixo assecar bé, queda immunitzat i protegit de insectes, fongs i putrefacció per més de 8 anys! Aquest sistema de conservació es fa servir al Sud est Asiàtic des de sempre.
Tot el veïnat em diu que és molt bona idea i que pot funcionar, encara que ningú ho ha provat.
Busco a internet i no trobo res (!?), sembla que sóc el primer. Només trobo pals i botavares de bambú en algunes embarcacions tradicionals polinèsies amb veles molt diferents de les nostres. Més endavant llegeixo que els dissenys de veles tradicionals polinesis (molt curvilinis) reparteixen molt bé els esforços i això permet utilitzar materials com el bambú.
A la petita botiga de náutica de Taiohae els explico el problema i em treuen un bambú sec, perfecte, d'uns 4m de larg per 41mm de diàmetre entre nusos. El màstil original té 45mm de diàmetre i necessito 235cm de pal. Molt prometedor!
Me'l regalen! Em diuen també que millor que no li fagi cap forat si vull la màxima resistència.
Es molt lleuger i està una mica curvat. Molt més bonic que el tub d'alumini original.


Deixo el pal en aigua de mar i el netejo bé amb un fregall. Queda mooolt bonic netejat amb aigua de mar. Va trigar dies en assecar-se del tot.


Com que tinc bambú de sobres provo de posar una petita cornamusa del màstil antic que es subjecta amb dos reblons. El taladro fa els forats bastant nets, però la "rematxadora" i el rebló destrossen la fusta. Definitivament millor no fer forats.

Impossible posar reblons

Provem diferents nusos per a substituïr cornamusses, forats i anclatges.


I tot a punt per la primera prova. Vent molt fluix. Força 2-3. Obsevo que el bambú flexa i pateix a l'alçada de la botavara però ho ignoro. Als 5 minuts, el màstil es trenca arran del tinter.



Sortosament queda prou màstil com per a intentar-ho un altre cop. Reforço el pal amb fibra de vidre bowen de 200 grs/m² i epoxy. Entre una capa adalt i 5 capes a l'alçada de la trencadissa, la base i el lloc on es recolza la botavara.

Plan de enfibrat


Tornem a provar i funciona!!





El nostre Optimist és un Copino construit a Mallortca els anys 70. El vam comprar de segona ma a Sant Feliu de Guíxols.

Un Optimist que ha vist món.










dilluns, 27 de desembre de 2021

25 de desembre a les Marqueses

Molt bones festes per a tothom!
Ahir, dia de Nadal, vem estar invitats a un aniversari molt especial, el de la nostra amiga Carolyn, que feia 50 anys, per cert molt ben portats, i va convidaramics creueristes de tot el mon (sudafricans, suecs, austriacs, anglesos, nord americans, australians, francesos, polinesis,... i nosaltres, catalans)
La festa va tenir lloc a casa de la familia de la mama Alice, una familia marquesiana que viu a la vall de Taiohae.
Esther va regalar la camisa i el vestit a la Carolyn i l'Andrew.

Es van organitzar uns transports en cotxes des del moll, on vam deixar els dinguis ben amarrats, fins a la casa de la mama Alice.
Mama Alice i la Carolyn
 Allí van arribar també els músics marquesians, van començar 4 i durant tot el dinar es van anar sumant ukeleles fins arribar a omplir tot el porxo on tocaven.



Quina sorpresa pels avengers quan ens diuen que el dinar esta enterrat en un forat sota terra. Primer amb pales treuen la sorra d'aquest forn natural, després unes mantes enterrades, i apareixen moltes fulles de platan, primer verdes, després color marró, i molt calentes, comencem a pensar que alguna cosa s'ha cuinat allà a sota. Els cuiners amb molta cura fan talls a les fulles amb els seus llargs ganivets i treuen una gran caixa enreixada plena de paquets embolicats, tot molt calent i treien fum, A sota hi trobem pedres grosses  molt calents i brases.




Lam mateixa roba de camisa!


 Es tanca la música tahitiana de la radio i comencen a tocar els músics format per un baix molt especial, un ukelele, una guitarra i un acompanyament amb una ampolla i una cullera, les veus igual d'afinades, no van parar fins que vem marxar tot caminant fins a casa de l'Annabel, que per la tarda ens va invitar a fer un refrigeri en un lloc espectacular al costat de la platja de la badia de Taiohae.



Tornem al dinar, un kaikai en tota regla, peix cru acompanyat de salses tipiques marquesianes, fruites cuinades en el forn natural, peix rebossat, amanida ecológica (aqui no usem pesticides), mamas i crancs de riu al vapor, el porc cuinat també al forn natural (el plat mestre),... deixem unes fotos i algun video del que va passar, perque com comprobareu no hi ha paraules per descriure aquell dia de nadal tan especial i, per nosaltres, tan poc tradicional, que hem passat aquest any.




Molt bones festes!!!!

dissabte, 7 d’agost de 2021

Panama-Galapagos-Marqueses.

Panama i les Marqueses estroben a unes 4000 milles de distància entre elles, La mateixa distància que separa Barcelona de la India, Mongòlia o Namíbia en linia recta...


Estem navegant pet l’oceà Pacific, a mig cami de Las Galápagos a Nuku Hiva, la polinesia francesa, la nostra propera destinació, a 1477’. Per celebrar-ho hem obert una ampolla de cervesa equatoriana, l’hem repartit una mica per l’oceà i tot lo altre a les nostres goles, seques d’aquest líquid espirituós de cereals.

El fondeig de Las Brisas; Panama City al fons.


Sempre sembla impossible encabir tot el menjar per una travessia oceànica.


Ja fa 2300 i pico milles que vam deixar la baia de Panama, el fondeig de Las Brisas. Des d’ on es veuen els nombrosos e immensos gratacels de Panama City, els cargos que entren i surten del canal de Panama i, cada cap de setnama, els ciclistes panamenyos que embotits en les seves malles agafen les seves bicicletes de carreres i fan el passeig a l’illa de Amador.
En tres setmanes de cronometratge, faltant-nos temps per visitar els pocs llocs que estan oberts al públic degut a la covid, ens posem a preparar la gran travessa: enfibrar algun racó de l’Avenger, posar el motor principal a punt de filtres i diverses revisions de pal, veles, jarcia, coberta, compres de menjar, compres de tot el que creiem que hem de portar a bordo per poder reparar o canviar si es necessari. També compartim moments de relax amb altres creueristes. I anem sortint cap a l’oest com si es tractes d’una cua per entrar al cine per veure una pel·lícula d’estrena que s’estrena el dia que aixequem l’ancla.
Tenim el vist i blau de Tahiti per poder entrar al país, ara dentista i darreres compres, partim el disset de maig. L’època de pluges i tempestes electriques esta al caure i volem aprofitar que encara es el moment idoni per començar a fer milles cap a sud-oest i navegar pels mítics mars del sud.
El parte de la sortida i la ruta a seguir l’estudiem be uns dies abans. En 10 dies vista no hi ha cap tempesta forta que passi pel mig del nostre rumb. Sortida pel mati del 17 amb vent fluix de 10 nusos de N per dos dies, després tres dies de vents variables amb component W, per baixar cap a la illa colombiana de Mal Pelo. 

Comentari del nostre amic i router Felice el 21Maig: la navegacion entre Panama y Galapagos es complicada sin tener todavia ningún temporal ni de fuerza 7 beaufort.
corriente lluvia tormenta y viento casi siempre en contra, suficiente par navegar en condición de mal tiempo.
bueno! rumbo al oeste ya es buena noticia, y cuando puede ganar sud hagalo! Sobretodo al oeste de 084°W y al Sur de 03°N el viento es del S.
bien creo che lluvia no va tener mas, negociar bien los borde al oeste y al sur hasta cuando te dará rumbo directo su Galapagos con viento del Sur entre 10-15kn por babor.
hasta mañana :) tripulantes



Prop de la illa Malpelo (Colòmbia), Felice ens va comentar: “Hola Joan teneis que bajar al sur de lo 04°N para salir de la tormenta, la cual seguirá por varios dias en los 04N hasta el 08N y de costa Colombiana hasta lo 98W, es una barrera de tormenta muy larga i sigue lo 04N. hai que bajar al Sur y pasar este muro”.

Una cenyida amb suroestos de 10-15 nusos fins arribar a un punt mig a l’est de Las Galápagos, allí decidirem si pasem pel sud o les deixem a babord. Fins aquí son 850’, les restants 3060’ fins a Nuku Hiva les farem en un rumb WSW seguin per sobre del rumb directe, si falta vent baixem de latitud, si en trobem massa pugem. Be doncs la ciència de la meteorologia, com diu en Xurxo, bon amic i capità, a partir del segon dia es ‘ciencia ficción’. Sortim amb un vent fluix de l’est, ens dona per recorre les mes de 80 milles del canal de separació de tràfic pels cargos que passen pel canal, deixant les precioses illes de Las Perlas al nostre babord i el pas dels cargos a estribord. Un cop passat la Punta Mala a 55 milles, el vent es va intensificant de suroest i seguim amb una cenyida on ens adonem que cada vegada anem mes i mes lents. La famosa corrent de Humbolt que recorre el Peru de sud a nord es presenta i ens avisa que no ens ho posarà fàcil, seguirà fins a Las Galápagos a la nostre proa. La temperatura de l’aigua passa de 31 a 21 graus en menys de 2 dies El nostre entranyable, robust i noble veler es posa a la cenyida de 45 graus, la deriva de la corrent solament ens deixa avançar cap a W o E, cada milla guanyada a S es suada i guanyada amb tàctica i motor, no volem gastar gasoil, però el gastem. A mig camí de Las Galapagos ens queden tan sols els 100 litres del dipòsit de gasoil, tots els jerricans estan buits, comencem a pensar que una parada de unes hores per repostar a les illes serà necessari.
A la quinta nit de cenyida ens apareixen uns núvols gens amigables, negres i plens de vent també del SW, comencen els bordos per no passar per sota d’ells. No es mouen com els núvols que fins ara coneixíem, son estàtics, es belluguen molt a poca poc fen cercles en grups de 4 o 5, molta pluja i vent, arribem a l’est de la illeta Mal Pelo amb tot el veler mullat per dins i per fora, ha entrat aigua per algun forat d’algun cargol de la coberta i amb els bordos ha anat repartint l’aigua salada i dolça per tot l’interior. 

Aprofitem que para la pluja i el mal temps per assecar la roba mullada.



Acabem dormin a la dinnete. Però estem be, la cenyida la porta l’Avenger amb dignitat, la corrent en contra se la cruspeix amb ganes. La vela pateix i hem de baixar-la i recosir un tros de baluma que s’ha descosit amb les tremolors quan el vent puja a 35 nusos. 

Esther repara la vela major després de passar al voltant de la illa de Malpelo. Bastant mal temps per allà. No va quedar més remei que reparar navegant per evitar que la vela tingués desperfectes greus.




Acabant de recosir

En una de les revisions a coberta que fa en Joan i en Gerard s’adonen que en els dos obencs baixos atraçats s’han trencat uns cables i es comencen a obrir. Ràpidament ens posem en contracte amb un agent de Las Galápagos per poder repostar i reparar, per la seguretat de la tripulació i del veler.
Fa tres dies en Feliche, gran navegant venecià i bon amic que ens porta la meteo diària i conectem amb ell cada dia via correu per la SSB, ens fa saber que un mara'amu es presenta a la polinesia francesa sobre el 30-1-2, estem a 1400 milles de la nostra destinació, valorem la possibilitat de parar el veler i quedar-nos un parell de dies entre latitud 4 i 5 sur. Ahir ens torna a donar l’avís que la part forta del mara'amu, així diuen els maoris quan el vent del sud-est puja a mes de 30 nusos, se la endurà les Illes Australs, Societté i Toamotu. A Marqueses no pujarà de 20 nusos. Be, bona noticia, seguim endavant, però hem posat freno a l’Avenger, anem a 5-6 nusos tranquil·lament rumb W-WSW, per sobre del rumb directe des de San Cristobal a Nuku Hiva.

El Gerard ha après molt de pesca al llarg del viatge. Ara és el “fisherman” oficial del Avenger. 6Kg de Llampuga fresca!


Navegar per aquestes latituts es un plaer, mar de vent de SE, 15 nusos, de vegades puja a 20, ens entra per l’aleta de babord, portem 1 o 2 risos i el ianki, la vela de proa, atangonada, agafada pel puny d’escota amb el tangó perquè la ona de mar del sur la deixi treballar. La velocitat mitja dels últims dies des de 7,5 nusos, una delícia. Ens acompanya també l’ona del sur, mes gran que la de SE, amb una freqüència de uns 8 segons, ens entra casi pel traves i ens deixa algun roción a coberta.
La vida a bord es normalitza des de que hem sortit de la parada a Puerto Baquerizo, a l’illa de San Cristobal. Hem obert el pernil, en Gerard pesca amb totes les ganes, les guàrdies de tres hores es compleixen.

Vam comprar un pernil a “La casa de jamón” a Panamá pel viatge. El vam començar després de la sortida de Galápagos. Va sortir bonissim!


 Les petites reparacions son diàries, tenim temps per descansar, hi ha taller de nusos, taller de qualsevol cosa per sentir-nos mes cómodes i riure una estona junts, llegir,... gaudir de la navegació.


Alegria! Tenim Llampuga fresca per un parell de dies



El pilot de vent anomenat per tota la tripu “0 fallos”, ens dona un “son de mar” tranquil. Coincidim des de fa uns dies amb nits de lluna amb cel totalment estrellat i mar tranquil·la.
La berbena de Sant Joan amb musica d’en Sisa i pizza de pernil i xoriço regat amb cervesa equatoriana. Sense cava ni coques, solament vam trobar a faltar la família i els amics.
Arribar a Baquerizo Moreno i tirar l’ancla i dormir 10 hores seguides va ser bufar i fer ampolles. 

Als pocs minuts d'arribar i fondejar a Puerto Baquerizo ja vam tindre el primer visitant...


Al dia següent 10 equatorians: militar, metge, infermer, secretaria immigració, inspecció del park, inspecció de residus, inspecció del casc, inspecció de plagues, inspecció de trencadisses, i l’agent i un altre que venia com a traductor, encara que saben que parlem espanyol, per si de cas. Prova d’antígens i cap a munt i avall del veler buscant, preguntant i apuntant en fulles totes les respostes: tienen trituradora de desperdicios? No; hacen tratamiento de aceite usado? Lo tiramos en los contenedores especiales para tal uso en los varaderos; tienen depósito de aguas grises? No, tenemos el porti poti, un water químico, enséñemelo, no cuela, quieren que te lleves tu caquita. Molt molt estrictes en tot. 

Las platges a San Cristobal les comparteixen humans, iguanes i lleons marins. Cap problema però les platges fan olor a zoològic!


Vam anar a visitar un lloc on ajuden, crien i protegeixen a les famoses tortugues...

Jurassic Park



El "bosc" humit que es troba adalt de la illa de San Cristobal.

Hem fet el cim!


Per altre banda hi viuen mes de 20000 persones repartides en 3 illes, cotxes quatre per quatre pickup de gasolina, les escombraries son a la mateixa bossa tot, hi ha gossos, escarabats, cereals i arròs importats del continent, planten tomàquets, vegetals, fruites no autòctones,...una mica contradictori. Paguem, primer, es clar que si, i ens deixen 10 dies per les reparacions i avituallament. Sortim el 11 de juny cap a Marqueses, amb els dos obencs tocats canviats per dos caps de dynnema, plens de gasoil, aigua, fruita i verdures fresques. Parte de meteo: vent del SSW de 10 nusos tot el dia, pujant a 15 pels pròxims dies. Meteo real: 24 nusos de S-SSW en el fondeig, passem entre les illetes de Santa Cruz, Isabela y Santa Maria a 7,5-8 nusos de velocitat, per l’ais ens adonem que estan plenes de motores grans per xàrter creuant les illes de nit, gaudim d’una molt bona sortida de Las Galápagos, ens despedim de la civilització per unes setmanes.
La famosa corrent de Humbolt es va calentant poc a poc i transformant-se en una aliada de la nostra velocitat, ara s’anomena corrent equatorial del sur, i ens farà lliscar sobre aquestes aigües fins les Marqueses.
Estem a 1000 milles nàutiques de la nostra destinació i a mes de 50 milles de la línia imaginaria de rumb directe des de San Cristobal a Nuku Hiva. Ens donen l’avís que els estos no ens vindran a veure en la nostra derrota, ni en el rumb directe. El vent en pocs dies es transformarà de SE a ESE, i es quedarà així fins l’arribada a Marqueses. Doncs be, trèiem tangó i decidim fer un rumb mes tancat al vent, que entri per l’angle 100 respecte proa. Un bon ‘roción’ entra per una de les escotilles de la dinnet i va directament a la taula de cartes, on en Joan i en Gerard estan provant d’escoltar la roda de navegants de la polinèsia. Ràpidament a secar, no ha passat res dolent, han reaccionat ràpid, hem salvat l’ordinador i la tableta. Quan s’obre una escotilla s’ha de vigilar i tancar-la quan hi ha canvi de rumb, lliçó apresa.
Arribant al 7°S i 128°W, per sobre d’aquesta línia imaginaria fins al 132°W es formen tempestes amb xàfecs i molta pluja que van molt ràpid en direcció NWN. Això ens avisa en Felice, i això fem, seguim rumb 260 per sota la latitud 7°S.
Les navegades amb els SE de 17-20 nusos de vent aparent son idíl·liques, dies clars, cel blau, la mar plata amb tons de cel, les nits plenes de les llums de totes les estrelles del firmament. 

La navegació després de Galapagos va ser la millor que hem fet mai. Vent perfecte i bon temps dies i dies fins el dia de l'arribada que va ploure tot el dia.


Tot un seguit d’ ocells de diferents mides i colors, que van del blanc pur al negre passant per tots els tons grisos, es passegen al nostre voltant, sentim els seus crits, pesquen a totes hores, ens ensenyen el bon art del volar, quina hermosura, quina perfecció. Un matí que estic de guàrdia sota el bimini, un se’m caga a sobre, quina punteria!!! També algun ha pogut descansar sobre l’ancla, però no per molt de temps, el moviment de l’Avenger es constant de va i ve, cap a estribord, cap a babord, ara surfeja, ara corre, ara baixa l’ona de costat,...massa swing per descansar.
Nosaltres descansem fora de les hores de guardia i quan hem acabat la nostre rutina diaria. Ho tenim repartit: 3 hores vigilant rumb, vent, velocitat, pilot de vent, veles, visió 360 graus a l’horitzó. Això es una guàrdia, i ens toca a cadascú cada 6 hores, durant les hores que no la fem hi han rutines que hem de complir pel bon funcionament de la vida a bord i necessàries per la navegació: cuinar, netejar, fer el pa ‘cific’, missatges radio, parte de meteo, volta de reconeixement per la coberta vigilant tot el material que treballa, neteja personal, organització de l’interior i la reunió de la tàctica a seguir quan es rep la meteo d’en Felice i el parte de la radio.

Pa-cífic. Esther ha millorat moltissim amb el pa. Està “benissim” com diuen a Mallorca.


 La guàrdia d’en Gerard es la diverti-guàrdia, hi ha musica i dona per ballar, això si, una ma pel vaixell l’altre per l’humà, ballem agafats a l’Avenger. En Joan sobre tot no para de reparar coses, petites i totes importants, s’aixeca de dormir amb alguna eina a la ma.
Sobre el pa cific, cada veler te el seu propi forn de pa, una bakery, una boulangerie, una panaderia. Segons la procedència dels seus tripulants i el gust per aquest article culinari de luxe, per menjar farcit del que vulguem o per sucar-lo en la millor salsa o solament per matar la gana del moment. Els velers nòrdics l’omplen de cereals i farina integral, o com els alemanys amb llet, els anglesos el pa de motllo, tots molt i molt bons, amb la seva recepta especifica: tants grams i tants ml, temperatura del forn, refrigerat, reposar tota la nit, no, solament fins que pugi,... cada forner cuida la seva recepta i invita al visitant del seu veler a degustar-lo. Nosaltres a l’Avenger tenim també forn de pa, i ens agrada amb crosta, com el de Manresa, i cruixent, molt cruixen, tipus forn del Mediterrani, com els portuguesos, italians o francesos. Treballem sense massa mare, solament farina, llevat, sal i aigua. Tot va canviar quan en Jepi el capita i armador del catamarà El gitano del mar ens diu el seu secret per fer pa, posa-hi l’aigua del mar on estiguis, després de barrejar-hi be la farina i el llevat. Aquest ingredient secret li dona al pa el just de sal i l’escorça cruixent com ens agrada. Al Carib es el paribeny, al Pacífic el pa cific.
La cuina d’aquesta travessia no para, llenties, pasta amb salsa de tomàquet o salsa a base de crema de llet, entrepans o pizzes de xoriço o pernil serrà, arròs a la cubana, arròs amb verduretes i especies, pure amb pernil torradet, sigrons amb xoriço, llampuga a la planxa, dits de peix arrebossats, ... les espècies que mes ens agraden son el coriandre, la cúrcuma, el pebre i l’oregan. Ens hem enganxat al xile d’aquestes latituds, al començament era una punteta de cullera petita, ara si no la poso plena hi ha queixes. Dos anys vivint al Carib la cuina de l’Avenger s’ha tornat sabrosa i sana, no hi ha gaire menjar precuinat, i totes les verdures i fruites autóctones tenen sabor del que son. El problema es quan volem magatzemar-les per un llarg viatge com el que estem fent ara, malgrat les pastanagues i els carabassons i les cols i els tomàquets han estat envasats amb cura, no han passat de 10 dies que hem tingut de acabar-ho tot per no llençar-ho. A 670 milles nàutiques de Marqueses queden unes 10 seves, ½ col i alls. Tirem de llaunes de pinya i préssec i macedònia, de pèsols, mongetes verdes, mongetes seques, remolatxa, xampinyons,... Per sort també ens agrada.
Seguim en el 7°5S 130°30W, amb vent de 15 nusos que ens entra per l’aleta de babord. Rumb directe per sobre del rumb imaginari. Ens han avisat que aquest dies poden apareixer els xafecs dels alisis. Anem tranquils, a la tarda quan el sol esta a punt d’anar-se’n veiem molts núvols al voltant. Ja falta poc.
A 400’ del destí amb ven constant de ESE de 20 nusos, ja estem en el fluxe dels alisis de l’est. Anem d’aleta, el vent ens entra per el 150 graus de l’Avenger, rumb 255-265. Pel que fa la meteo aquest vent el tindrem en els pròxims dies fins l’arribada, ja hem trobat els alisis!!! Hem hagut de fer unes 3000 milles nàutiques desde Panama per trobar-los, això es una altre lliga, les dimensions i factors i variables que influeixen en aquesta part del mon marí son nombroses, deu ser per això que no son tan constants com en el Atlàntic.

Ua Huka és la primera illa que vam veure després de 23 dies de travessa. Nuku Hiva, el nostre port d'entrada es va mantenir amagat pels núvols fins a la arribada.


Arribem al fondeig de la bahia de Taiohae el dissabte 2 de juliol a les 11 de la nit hora local. Les darreres 40 milles les hem fetes amb el ianki i una punta de motor, en “0 fallos’ a descansar, la pala ha sortit verda, ha portat la roda de l’Avenger durant mes de 3000 milles, un campió!!

Llagrimetes

16 dies fins a Galápagos. 10 dies a San Cristobal i finalment 22 dies fins a Nuku Hiva. Es pot veure en la separació de les marques la dificultat en baixar cap al sud (les marques estan molt juntes).



La travessia des de Panama fins a Les Marqueses, 4000 milles nàutiques, ha sigut bastant completa, hem tingut molt bons moments com a família i com a part de la tripulació d’una nau. Estem molt i molt contents d’estar en aquest fondeig, encara que tenim una llista bastant llarga entre reparacions i posades a punt, ens sentim amb moltes ganes de començar-les i seguir en aquest descobriment dels mars del sud.

Taiohae, la capital de les illes marqueses i principal població de Nuku Hiva.


El fondeig a la baia de Taiohae, on esta ubicada la capital de les Marqueses, es bastant inaguantable, però després de tres canvis de lloc, trobem un racó al est de la baia on les ones de rebot no ens fan ballar tant. Malgrat tot ballem. Els vents cavàtics, formats degut a que estem en mig de valls de muntanyes, pugen fins a 40 nusos. Però l’ancla esta ben agafada i les ratxes duren uns pocs minuts. Trobem a la familia portuguesa del Domun, la tripulació del Dadelion ens porta una bossa de fruita y vegetals de part de la Caroline y l’Andrew del Askari, ells estan a Bora Bora i ho han deixat encarregat. Quina alegria!!!!! Coneixem al Chris, un americà de San Diego que va amb un Columbia 50, ja som dos en la mateixa baia. Es un plaer trobar un germà de l’Avenger, es diu Sagacious.

La primera selfie a les Marqueses!


 Texte d'Esther Sancho
 




dissabte, 4 d’abril de 2020

Aprenents de "Robinsons"


Baixem a rem a recollir cocos amb l'optimist. Després de pelar-los el bany és obligat.
Ens ha enganxat la pandèmia del Coronavirus a San Blas, Panamà. Han tancat el canal i bloquejat tot el tràfic per carretera i mar. La guardia costera vigila la costa i rebutja els vaixells que venen de fora.


Estem passant el confinament amb uns quants velers que fa anys que estan aqui. La majoria són catalans: el Cythere, el Perlético, l'Aurin V, i el Yamai...

Teníem il·lusions de viure en illes desertes i espavilar-nos per viure-hi una temporada només amb els nostres mitjans: Les Tuamotu (al mig del Pacífic) i Diego Garcia (Chagos, al mig de l'Oceà Índic) eren i són les principals candidates per a una experiència d'aquest tipus, però ara mateix aquí a San Blas ens han prohibit de desembarcar a la majoria de les illes habitades i les canoes i "pangues" amb subministraments són cada cop més escasses i en qualsevol moment poden deixar de venir, de manera que és un bon lloc per assajar aquest "modus vivendi".

La "panga" de les verdures. Fins quan seguirà venint?
Dos pescadors Gunas ens netegen uns "peces pollo", anomenats "putu" en Guna. Peix cofre per a nosaltres. Amb ells fem uns nudgets (trossets arrebossats) boníssims!

És tant bonic San Blas! Estem al paradís. És el millor que hem vist al Carib amb molta diferència. Era el nostre objectiu principal al Carib i no ens ha decebut.
Waisaladup, l'illa de les barbacoes... fins que va arribar la paranoia.


Salardup
Albada a San Blas
El "Jakuzi"
Arribats a aquest punt, què necessitem per a viure? Menjar, aigua, energia elèctrica, gasolina, gasoil i poder seguir reparant totes les coses que s'espatllen a bord principalment...
Per sort no som nàufrags! L'Avenger es veu força ben equipat i preparat després de 15 anys. Fa mesos que no toquem port i seguim fent vida normal.
Quan no hi ha cobertura de telèfon, la ràdio i el seu mòdem són l'únic vincle que ens queda amb el món exterior. Tenim una ICOM IC-706 MKIIG i un mòdem PTCIII USB de SCS que ens permeten parlar i escoltar per ràdio en qualsevol freqüència, així com l'accés a l'email i la informació meteorològica: butlletins, meteofaxes i arxius grib.

L'aerogenerador D-400 i dos panells solars que sumen 280W de potència ens donen l'energia suficient per la vida a bord, els ordinadors, les meves eines i les màquines de cosir de l'Esther. Tot plegat ens produeix al voltant de 1,5 Kwh al dia...
Si no fa sol ni vent o cal una mica més de potència tenim encara el motor de l'Avenger i un generador Honda EU 1000i.
Els ordinadors i d'altres electrodomèstics que funcionen a 220V, els fem anar amb un Inverter Victron Phoenix 12/375 (375W de potència). Tot a partir de sol i vent normalment. 
L'Esther fent els últims retocs a la funda del "Dinghy" del ferm. Per sort ha tingut bastanta feina aquí a San Blas i hem pogut anar tirant sense caixers automàtics!

El matxet que vaig comprar a Ghana ara fa 30 anys, de cop s'ha convertit en una eina indispensable per a pelar cocos. En tenim un altre que ens va regalar el nostre amic Pepe Molla, però aquest és el favorit.


Els Indis Guna ens van ensenyar a pelar cocos després de riure's de nosaltres una bona estona: talls longitudinals
i després fer palanca amb el matxet per arrencar la coberta...

Per a fer llet de coco es talla el coco a trossets i es passa pel "minipimer" amb aigua. Després es filtra i voilà! 
La fem servir per a beure, cuinar tota mena de plats i fins i tot funciona bé pels "carajillos"!



L'Optimist del Gerard, el "Tip", va agafant cada cop més protagonisme: funciona a vela, motor i rems. No menja ni es queixa. Es un "Copino", fabricat a Mallorca, amb la seva línia blava que li dona un punt "vintage".

Hem sortit uns quants dies amb el "Tip" a pescar amb "la fluixa". Pocs resultats però molt divertit! També hem provat de pescar desde terra i des del vaixell amb la canya d'espinning, i tampoc res. L'únic que sembla funcionar aquí és la pesca submarina. Sortosamant els Guna ens venen peix i llagosta del dia desde les seves canoes...

Aleix, Manu i Gerard a la tornada d'un bon dia de pesca. El Gerard ens ha dut un "pez pollo", un "llorito" i un "pargo".



Punta d'arpó amb "mort" reconstruïda a partir de tub de refriferació d'aire acondicionat. Originalment la punta anava roscada així que vem afilar la rosca amb la radial...

A totes les illes veiem aquests sots que s'omplen d'aigua dolça cada dia. Aquesta és l'aigua que utilitzem per esbandir la roba que netegem amb aigua de mar.
En aquests mesos de confinament pràcticament no plou i no tenim dessaladora, però molts amics en tenen i ens omplen bidons de tan en tant. 
Tot ho fem amb aigua salada menys rentar-nos les dents i cuinar. Tenim 300 litres d'aigua dolça als tancs de l'Avenger (+ 50 litres d'aigua embotellada de reserva d'emergència) i gastem uns 20 litres per setmana.


Abans del confinament

San Blas és un altre dels llocs on hem descobert que la gent (la gent que va en veler sovint s'hi queda), igual que al sud de Grenada i Canàries. Això si, quan comencen les pluges és molt recomanable marxar d'aquí!
Abans del coronavirus la vida social era força intensa aquí...

Expedició al "Túnel del amor" amb el Joan Farré i la Alba

Cerveseta de mitja tarda amb la tripulació del "Fat Susan"
Es pot utilitzar la taula de surf per a fer ski. Amb el xicots del Fat Susan el Gerard va fer unes bones esquiades...
Excursió al riu Sidra.
Pastís de reis. El rei li va tocar al Gerard i l'Alba li va fer aquesta super-corona.
Festa infantil d'aniversari a Green Island
Fideuà de llagosta amb Francesc Santanach, ara de camí cap a casa...
Preparant la foguera...
Supersobretaula amb el Joan i el Toni...

Sobre San Blas

Mapa extret del llibre "The Panama cruising guide" d'Eric Bauhaus.

San Blas, és la comarca de Guna Yala, on viuen els Indis Gunas. Inclou una bona part de la costa Atlàntica de Panama i un arxipèlag de més de 300 illetes de platges blanques i cocoters, la majoria deshabitades. Era el nostre objectiu principal a la zona del Carib. Tothom ens n'havia parlat com el millor lloc i no ens ha decebut. La temporada bona per estar per aquí és a l'estació seca, entre Nadal i el mes de juny. Fora de temporada plou a lo bèstia i és on hi cauen més llamps del món: la probabilitat de que et caigui un llamp voreja el 60%!! Millor no ser-hi.
Guna Yala és un lloc de molt difícil accés si no hi vas amb el teu veler. Està conectada per una sola carretera només apte per a vehicles tot terreny i els Gunas hi han posat una frontera i un peatge per entrar-hi. Viatjar des d'aquí a Panama City puja més de 200$ USD.


Impossible no parlar d'aquest llibre d'Eric Bauhaus. Tots els que estem aqui el tenim. Apart d'uns continguts molt interessants i magnífiques fotografies, Eric Bauhaus va cartografiar ell mateix tota aquesta zona. Les cartes de navegació que té aquest llibre són les úniques vàlides per a navegar per aquí, que no és gens fàcil degut a la gran quantitat d'esculls i baixos que estan per tot arreu. La cartografía anterior d'aquesta zona es va fer fa vora 100 anys.