Labels

dissabte, 18 de juny del 2022

Temporada d'huracans 2019. Bonaire, Curaçao i Colombia.

Desde Grenada fins a Panama passant per Bonaire, Curaçao i Colombia.

El Gerard, l'Esther i jo mateix vam començar aquest trajecte el 5 de juliol de 2019 amb l'Avenger i vem arribar a Panamà a principis de desembre del mateix any. En aquell temps volíem estar fora de l'abast dels huracans i evitar també la temporada de pluges al continent.

Si fas un viatge pel Carib, cal saber que hi ha huracans, que el fet de haver-ne passat un de sol ja són massa huracans d'experiència i que la seva temporada comença el mes de maig. És millor desapareixer...

Les linies amb fletxetes son els recorreguts dels huracans registrats en el mes de setembre segons el plug in de climatologia de Open Cpn.

A més, l'assegurança declina qualsevol responsabilitat si et trobes per sobre de la latitud 10º Nord. Què fer aleshores? Hi ha varies possibilitats:

La primera és iniciar un viatge de tornada a Europa per l'Atlàntic nord. Poses rumb cap al nord més o menys paral.lel a la costa nord americana fins que trobes vents de l'oest i gires “a la dreta”. Si intentes anar pel dret, el més probable és que et fiquis al mig de l'anticicló de Les Açores i et quedis sense vent. Molta gent al tram inicial fa una parada a l'illa de Bermuda; un dels llocs més cars de l'Atlantic diuen però bo per poder fer-hi una parada en un viatge tan llarg. Un cop trobes vents de l'oest normalment el següent destí són Les Açores. Ës una tirada llarga i és quasi segur que et trobaràs borrasques i temporals pel camí. És molt més dur que el viatge al Carib des de Europa. Ara bé, Les Açores són molt boniques i la seva gent és molt acollidora. Val la pena passar-hi un temps. Des de de Les Açores fins a la península ibèrica tens vent del nord majoritàriament i és un viatge molt ràpid normalment.

Una altra possibilitat és quedar-se pel Carib i assumir riscos. Hi ha unes quantes illes que tenen indrets anomenats “hurricane holes”, on en teoria et pots refugiar amb unes certes garanties de seguretat. Solen ser badies molt tancades i envoltades de Manglar. El tema és enclastar el vaixell al manglar i lligar-lo amb tantes línies com sigui possible a arbres o el que sigui i tocar fusta. També hi ha gent que treu el vaixell de l'aigua i el deixa a terra amb la quilla enterrada. Cal afegir que l'arribada d'un huracà és normalment previsible almenys 48 hores abans, que et poden donar temps almenys d'allunyar-te del seu sector més perillós.

La tercera possibilitat és anar cap al sud i mantenir-se per sota dels 10º Nord. Al mateix temps en el nord de sudamèrica és temporada de pluges i hi ha tempestes a dojo. Però poques milles al nord de la costa de Veneçuela podem trobar illes on no hi plou normalment i tampoc hi arriben els huracans: Trinidad Tobago, Los Roques (que pertanyen a Veneçuela), les illes ABC (Aruba, Bonaire i Curaçao) que són ex-colònies holandeses i “Las Aves” (també Veneçuela). Són a més el camí a seguir si la teva intenció és seguir cap al Pacífic... la nostra opció.

El nostre recorregut desde  Grenada fins Panama.

Ens havíem passat uns mesos a Grenada, en teoria una zona on molt excepcionalment hi passen huracans, però és millor baixar una mica més cap al sud. A Grenada hi ha instal.lats molts nord americans que ens van omplir el cap amb històries de pirates, raptes i problemes tant a Trinidad-Tobago com a Los Roques, de manera que ens vam dirigir directament a Bonaire. Després vam coneixer bastanta gent que havia passat uns dies fantàstics a “Los Roques “ sense cap problema...

S'han donat episodis de pirateria protagonitzats per vaixells de pesca com el de la foto devant les costes de Venezuela, així que no ens feia gens de gràcia trobar-los. Amb aquests en concret, ens vam saludar per radio i tot bé.


Bonaire

El color de l'aigua és increîble a Bonaire, i el fons marí també. Només cal posar-se unes ulleres i observar des d'adalt el dia a dia de de la vida al voltant de l'escull: grups de peixos diferents amunt i avall, baralles territorials, tortugues, corredisses, peixos amagats, la dansa de les anèmones...


La nostra primera parada a les antilles menors va ser Bonaire que és una illa bastant petita i molt seca i un paradís de fama mundial pels submarinistes. Tota la costa de sotavent és una meravella sota l'aigua. El Gerard es va treure dos títols PADI de submarinisme en aquesta estada.

La tripulació del Fat Susan ens va convidar a donar una volta per l'illa en un cotxe que van llogar. Els vam conèixer a Mindelo i vam fer la major part del Carib amb ells.


Antigament l'illa estava dedicada a la producció de sal i encara hi han salines. Antigament aquestes casetes eren pels esclaus negres que hi treballaven. Posaven uns deu esclaus a cada caseta!


Vam descobrir una bugaderia autoservei neta, amb una bona wifi i aire acondicionat. Estava sempre plena. Els supermercats igual o millor que els de casa, però haviem de caminar molt per anar-hi i el sol era demolidor.



 La primera immersió fora de l'escola de submarinisme va ser al davant de l'Avenger. El Andrew i la Caroline del veler Askari els van filmar (i vigilar). Després el Gerard i el Lui van fer 20 immersions pel seu compte. El Gerard i el Lui van descobrir aquí el submarinisme. Bonaire esta ple d'escoles, clubs i botigues relacionades amb el submarinisme. Al final vam escollir Wannadive Bonaire per els xicots i en vam quedar molt contents! No cal anar gaire lluny per fer una immersió inolvidable. Només cal tirar-se a l'aigua.




Està superprohibit de fondejar i només es pot deixar el vaixell a les marines o a una boia. Els vaixells que arribaven anaven bojos per trobar boia. Així que vem "entrar" a la primera marina des de les illes Canaries! Bonaire Nautico Marina és més pantalà que marina es podria dir. Vam esperar una setmana per trobar una boia. Vam convidar a uns amics a una ampolla de vi perquè ens avisessin al moment de marxar de la seva boia i poder-la agafar. Així anava la cosa.








Vam llogar un tot terreny a mitges amb la tripulació de l'Imagine per donar un volt per la illa.




Els creuers feiem bastanta vida social perquè només hi ha un camp de boies davant Kralendij (la capital) que estan bastant juntes entre elles. Ademés el restaurant Bistro de Paris, tancava els dilluns i ens deixava als creueristes la seva terrassa per anar a dinar plegats portant cadascú alguna cosa de menjar, Tothom hi posava moltes ganes i a vegades era una autèntica mostra gastronomica global!

Els nens feien la seva vida barrejant edats i idiomes.


Klein Curaçao




Després d'un mes i pico a Bonaire, vam sortir plegats amb el catamarà “Cat et Terre” on hi era el Lui (amic del Gerard i company d'aventures submarines) i la seva familia cap a Curaçao, Tot just al sortir Spanish Water vam rebre la visita de tres orques que ens van produîr una barreja de por, curiositat i emoció.

Vem fer amb una petita parada de un dia a l'illa de Klein Curaçao. Una diminuta illa on la gent de Curaçao sol anar a fer barbacoes i escapades de cap de setmana. El dia que vam arribar només hi érem nosaltres, els Cat et Terre i una parella que vigilava el local de les barbacoes. Vam sopar tots junts una barbacoa de llampuga que van pescar els Cat et Terre de camí cap aquí. Vam passar la nit al fondeig i el Gerard i el Lui van fer vivac en unes cabanes que hi havia a la platja.


El cap de la llampuga que ens vam menjar aquella nit.






El Gerard sempre atent als moviments dels dofins.


Curaçao


Willemstadt

Curaçao (curació en portuguès) és l'illa més gran i important de les ABC. Plana, seca i amb una mena de mini mar interior que es diu Spanish Water. És el fondeig més protegit que hem vist mai!! Apart d'això és famosa per les seves platges i el submarinisme. Willemstadt, la capital, és Holanda en tropical.

Spanish Water vist des de la carta nàutica. En groc, el nostre recorregut fins el fondeig. A dins hi ha 2 marines, gasolinera, bars i restaurants i centenars de velers fondejats.  


Albada a Spanish Water, Curaçao.

Holanda en tropical

Telefon nou!

Aqui vam poder veure el Barça.

Aquí van començar un altre cop els problemes amb les bombes d'aigua del motor i es pot dir que em vaig passar tota l'estada buscant recanvis per l'illa. Anava a un lloc i m'enviaven a un altre fins a l'infinit. Al final ens pensàvem haber resolt el problema en aquell moment però en realitat va persistir un any més.

La majoria de creueristes ens trobàvem cada dia a la "happy hour" del Pirate Bay Curaçao Beach Club and Restaurant. El Gerard anava a aquest lloc molts matins a estudiar perquè hi havia una bona wifi i coneixíem al personal.

El sevei d'autobusos amb aire acondicionat era excel.lent i ens permetia anar a Willemstadt, als centres comercials, botigues de nàutica i sobretot botigues de recanvis de motor.

Colombia

Cartagena de Indies

Quan faltava poc més d'un mes per la següent tongada d'exàmens ens vam traslladar a Colombia.

El viatge fins a Barranquilla des de Curaçao cobreix unes cinc-centes milles però es passa per un dels deu pitjors llocs per navegar del món. La costa de Colombia està plena de paranys, però podem destacar com a punts negres el cabo Vela i la desembocadura del riu Madalena a l'alçada de Barranquilla.

El riu Magdalena en el seu pas per Barranquilla. Tota aquesta massa vegetal on s'hi poden trobar arbres sencers desemboca al mar obert.


Nosaltres vem esperar una bona méteo i vam fer el viatge sense massa contratemps, La bomba d'aigua salada perdia bastanta aigua però el motor anava ben refrigerat. Una fallada total del sistema elèctric davant el cabo Vela a mitja tarda es va poder resoldre a les tres del matí, i vam tenir un bon slalom esquivant troncs al passar per davant el riu Magdalena (a 20 milles de distància vem passar per evitar precisament aquest problema!). A Puerto Velero ja ens esperaven i només arribar un grup de militars van entrar a registrar el vaixell. Tot bé!

El Aleix del Cithere ens va ensenyar les rodalies de Puerto Velero.  


Tots aquests troncs provenen del riu Madalena que desemboca a Barranquilla, unes milles més amunt.


Els "Jejens" ens devoraven a Puerto Velero.Vam provar tota mena de productes. Al final la millor solució era anar completament tapats. Els jejens son tan petits que passen a través de les mosquiteres. El Vic Vaporub és un calmant molt efectiu per les picades.

Entrar en veler a Colombia és car i complicat. Hi ha dues Marines; Santa Marta i Puerto Velero on et resolen o et faciliten molt la paperassa. Sinó pots anar a Cartagena, estar fondejat i fer la paperassa a través d'un agent, però llavors la paperassa surt molt més cara. Nosaltres vam optar per Puerto Velero perquè era el més econòmic. Aquesta petita marina queda a uns 40 Km. al sud de Barranquilla, una ciutat important. Hi ha un minibus diari que surt de la marina i et deixa al centre de la ciutat. A Puerto Velero en particular, no hi plou quasi mai i no hi arriben gaires tempestes elèctriques. Ens van tractar molt bé, però és un lloc molt perdut i no hi ha gran cosa a fer. De fet és perfecte per a deixar el vaixell i sortir a explorar el país, que val la pena, però el Gerard tenia els exàmens a tocar i jo seguía buscant recanvis, torners i mecànics a Barranquilla. A la marina vam trobar velers coneguts des que vivíem a Barcelona i vam fer nous amics.

Vam anar a Cartagena en taxi compartit tots tres pels exàmens del Gerard que es feien al consulat d'Espanya (un edifici impressionant al casc antic).

El barri de Getsemani a Cartagen, on estava la nostra pensió i que esta just al costat del centre històric. Es molt animat i té una gran oferta de bars i restaurants.



La Buleka Hostel

Estudiant a la terrassa de la Buleka. També esmorzavem aqui.






Val la pena fer una passejada per l'inmaculat centre històric, però hi ha moltissims turistes.
Després dels exàmens i una mica de turisme vam tornar a Puerto Velero ja tot a punt per esperar una bona mèteo per a fer el salt a Panama.



 










divendres, 1 d’abril del 2022

Un pal de bambú pel nostre Optimist


Estem a Taiohae (Nuku Hiva, illes Marqueses, Polinesia francesa) y el màstil d'alumini del nostre Optimist es desintegra ja sense remei possible per la corrosió. 

Detall de la corrosió en la base del pal que ha quedat inservible. Al costat el nou pal de bambú. Es pot veure que els diàmetres son molt similars.

No trobaré un màstil de recanvi aqui. També penso que potser un màstil de windsurf podria funcionar, però no he vist ni un windsurf per aquí, així que o construeixo un màstil o ens quedem sense vela.
Se m'acudeix la possibilitat de fer-ne un de bambú. No he vist per aqui cap arbre ni branca que pugui fer de màstil però si que he vist bambú salvatge en alguns racons. A Bangkok, fa bastants anys vaig veure entarimats de bambú muntats per construir o arreglar façanes de gratacels de més de 15 pisos d'alçada!
En Frederic, l'armador d'un veler de ferro fondejat aprop nostre, m'explica que si deixo el bambú en aigua de mar unes 3 setmanes i el deixo assecar bé, queda immunitzat i protegit de insectes, fongs i putrefacció per més de 8 anys! Aquest sistema de conservació es fa servir al Sud est Asiàtic des de sempre.
Tot el veïnat em diu que és molt bona idea i que pot funcionar, encara que ningú ho ha provat.
Busco a internet i no trobo res (!?), sembla que sóc el primer. Només trobo pals i botavares de bambú en algunes embarcacions tradicionals polinèsies amb veles molt diferents de les nostres. Més endavant llegeixo que els dissenys de veles tradicionals polinesis (molt curvilinis) reparteixen molt bé els esforços i això permet utilitzar materials com el bambú.
A la petita botiga de náutica de Taiohae els explico el problema i em treuen un bambú sec, perfecte, d'uns 4m de larg per 41mm de diàmetre entre nusos. El màstil original té 45mm de diàmetre i necessito 235cm de pal. Molt prometedor!
Me'l regalen! Em diuen també que millor que no li fagi cap forat si vull la màxima resistència.
Es molt lleuger i està una mica curvat. Molt més bonic que el tub d'alumini original.


Deixo el pal en aigua de mar i el netejo bé amb un fregall. Queda mooolt bonic netejat amb aigua de mar. Va trigar dies en assecar-se del tot.


Com que tinc bambú de sobres provo de posar una petita cornamusa del màstil antic que es subjecta amb dos reblons. El taladro fa els forats bastant nets, però la "rematxadora" i el rebló destrossen la fusta. Definitivament millor no fer forats.

Impossible posar reblons

Provem diferents nusos per a substituïr cornamusses, forats i anclatges.


I tot a punt per la primera prova. Vent molt fluix. Força 2-3. Obsevo que el bambú flexa i pateix a l'alçada de la botavara però ho ignoro. Als 5 minuts, el màstil es trenca arran del tinter.



Sortosament queda prou màstil com per a intentar-ho un altre cop. Reforço el pal amb fibra de vidre bowen de 200 grs/m² i epoxy. Entre una capa adalt i 5 capes a l'alçada de la trencadissa, la base i el lloc on es recolza la botavara.

Plan de enfibrat


Tornem a provar i funciona!!





El nostre Optimist és un Copino construit a Mallortca els anys 70. El vam comprar de segona ma a Sant Feliu de Guíxols.

Un Optimist que ha vist món.